Ai, Yoko de Manel

No haurà estat senzill venir fins aquí,
És espantós com la gent parla!
Tot i que de lluny sempre m’has semblat
Prou forta per no amargar-te.

Jo et reconec que em van convèncer amb facilitat.
No ho vaig pensar, però ara confio que em comprendràs.

I és que des de mon pare al que deien de tu a la televisió,
Entre la teva veure tan prima i el teu tambor.
Des de la teva cara estranya, com d’aparició,
Fins als barrets tan arriscats i Def Con Dos...

Però avui he entès que us estimàveu
Com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu...

Per molt que ho intenti hi ha coses que no puc canviar,
Per molt que m’hi esforci he anat predicant tantes barbaritats...

I és que si en general tots els canvis ja em posen tan nerviós,
Entre cançons plenes de xiscles i el teu maleït tambor,
I entre la teva cara rara, que de nen em feia por,
Era tan fàcil que et donessin la culpa de tot...

Però avui he entès que us estimàveu
Com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu...

I t’ho explico així, covard, aprofitant que ell no ens sent
Que davant d’aquell gran home, ho reconec ara mateix,
Ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!
Ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!