Primer En La Línia Successòria de Els Amics De Les Arts

Sempre atreia llibertins, Peter Pans, perdularis i sapastres. Anava encadenant desastres. Els amics van brindar augurant la fi d’aquella mala ratxa. Va dir: “Ara ja només demano un tio normal”.

“Potser qui somiava no existeix”, va pensar, marejant la copa. “Potser és algú ben diferent”. Al seu cap, com un dard, un rostre. Neix així la gran història del primer en la línia successòria.

Intentar-ho en combat cos a cos, directament era suïcida. Era el final de la partida.
Vaig optar per jugar a ser l’amic que sempre llepa les ferides. Ara pel carrer la gent va murmurant:

“Què hi fa aquesta noia amb aquest tio? Però si és molt... Però si és tan bonica”. Somric, respectant la directriu: el bon mag, els seus trucs no explica. Però dins meu hi ha tanta eufòria... Sóc el primer en la línia successòria.

Sóc la cara de la foto de curs que ningú recorda, sóc el ràpidament desestimat, sóc un extra etern dins de la memòria. El que observa i no intervé, el silent enmig de la cridòria. Un fil diminut que ha fet enorme, irreversible el descosit. I vull deixar-ho clar: el qui guanya ho fa per punts, per immaculada trajectòria. Permeteu-me que em presenti: jo, el primer en la línia successòria.